Presentació de Joan Mas

"Segueixo Joan Mas i la seva pintura des de fa anys. Personalment ens vam conèixer a la penya La Punyalada, quan els dissabtes per la tarda ens aplegavem pintors, periodistes i escriptors de moltes menes a aquell bar-restaurant que hi havia a la part alta del passeig de Gràcia de Barcelona, gairebé a tocar amb la Diagonal, per a parlar d'exposicions i de projectes relatius a l'art. Joan Mas era dels més callats de la colla, però quan deia alguna frase sempre ho feia amb intel·ligència i amb voluntat de defensar la puresa de l'art. No tenia cap interès pel mercantilisme, tot i que vivia de la pintura. Es veia que la seva voluntat era aconseguir, tant amb la pintura com amb el dibuix, la millor expressió del progrés humà per mitjà de les virtuts de concòrdia i de solidaritat entre les persones. Per això els seus temes predilectes eren els paisatges urbans, en que unes cases fan costat a les altres, i les escenes de jocs de la mainada, ja que en elles veia com nenes i nenes, sense saber-ho, s'exercitaven per a continuar amb la societat i treballar pel seu progrés.

[...] Era un mestre en el tractament de les entonacions en gris, gràcies al seu provat amor per ciutats com París i Amsterdam, però ja havia encetat un bon camí cap els colors més vius i en ell ha trobat les actuals i encertades entonacions. Sempre mesurat i amant de l'equilibri entre les formes i els colors, tinc l'impressió de que s'ha obert a unes sensacions més lliures. De la mateixa manera que els nens i les nenes que pinta -aprofito un dels seus temes- són creatius dins de les pautes que tenen els jocs, ell també ha trobat unes maneres més lliures i actives per a representar el què vol transmetre amb la seva pintura. I això també ho aplica, sense mai forçar les situacions, als nous paisatges urbans que ara ens presenta.

Personalment m'hi trobo molt a gust amb la pintura de Joan Mas, ja que en els seus quadres creix el diàleg seré i raonat, però mai mancat de passió. El pintor creu del tot en el que fa i és plenament sincer en l'expressió de les emocions. Mai no vol imposar-se, encara que sempre diu la seva amb total convicció. I l'encerta."

—Josep M. Cadena, crítc d'art.

Joan Mas i el seny dins de la pintura

Joan Mas, pintor plenament català, és com artista un ferment enamorat de les entonacions en gris. En els seus quadres sempre hi trobem l’ambient de ciutats com Paris i Amsterdam, en les que ha viscut llargues temporades i a les que torna amb frecuència. Li agrada l’ordre que encara qualifiquem com europeu, encara que en el nou sistema geopolític en que ens trobem tots nosaltres formen part d’Europa. Però penso que ja ens entenem pel que fa a la plàstica, doncs en els seus queadres una visió assenyalada de la vida en societat. Fins quan pinta criatures que juguen en mig de la neu – aquest és un dels seus temes – la dinàmica dels infants que es manifesten lliurement te quelcom de ballet, d’obra amb una interna musicalitat que dona a cada gest captat en sentit del moviment.

Joan Mas, però, també és mediterrani i en els darrers temps ho posa de manifest d’una especial manera. Necesita expressar-se amb mesures, sense cap excés, acollint-se a la satifacció que sent el bon pagès quan contempla el camp ben treballat, l’hort que manifesta amb organitzada ufanor, els arbres que comencen a donar fruit, les cases amb cal blanca a les parets i teulades vermelles i, en la llunyania, el mar ben blau sota un cel gris anuncia benefactora pluja. Tot ha de tenir harmonia dins de cada manera d’obrar humana i potser perque sap que aqui moltes vegades ens deixem emportar per la rauxa, ell sempre hi posa seny a l’art que ens ofereix.

Seny i rauxa s’han convertit en tòpics quan es tracta d’explicar el caràcter català i les hores d’ara, quan tant barrejats ens trobem pel que fa a necessitats, gustos i costums, la seva credivilitat és gairabé nul.la. Però personalment crec que en el cas de Joan Mas, pintor que s’ha format mirant i sentin el que hi ha més enllà de nosaltres, la referéncia és correcte pel que fa a la ponderació, a la sensatesa, a l’equilibri. Crec que, encara que no ho demostri, és apassionat, però no rampellut. Per aixó en la seva obra hi ha un fons de veritat que neix de la seva voluntat de puresa que deixa de banda les exaltacions. Cerca la llum que mai no s’apaga, aquella que no es crema en ella mateixa sino que es continuament es renova perque s’integra en l’euritmia que tant necessària és per sentir el goig d’existir per a un mateix i per als altres dins d’un generós compartir que, en definitiva, és l’art.

—Josep M. Cadena, crítc d'art.